Tirallonga de llibres

El text del poema és el següent (fet per mi):

Allà on els arbres canten,
On no hi ha lloc per la por;
Les olors del bosc m'atrauen
Fins a divisar una ciutat de cristall en l'horitzó.

Avanço contra el vent del nord,
seguint el teu rastre;
Marcada pel dolor del teu record,
Seguiràs allà, esperant-me?

La foscor m'envolta,
Ara em sembla mitja nit;
Una única estrella em mostra,
El camí que he de seguir.

Camino a traves d'una ciutat de cendra,
L' instint em guia pels seus carrerons;
Et busco traicionada encara sense entendre,
El perquè de les teves decisions.

De sobte m'adono,
Que aquest turment no és real;
Dins d'un malson em trobo,
Atrapada en una esfera sense llibertat.

Si no desperto el silenci m'envairà,
Tinc ganes de sentir... desperta!
Per fi la meva condemna acabarà,
I podrem estar junts per sempre.

Dejado por impossible

“El tren de las doce estaba a punto de partir, o me apresuraba o no me quedaría otra alternativa mas que esperar al próximo, que de seguro me haría esperar más de cuatro horas, y además ya me habría perdido el viaje inaugural.

Estábamos en pleno siglo XIX y vivir en un sitio como aquel tenia tales desventajas que al ser abierta la única vía de escape por la cual podía dejar atrás todo aquello que me impedía ser quién soy, no dudé en desafiar al destino que me había atado a ese sitio poco más de veinte años. En el preciso momento en que esos pensamientos cruzaban mi mente recogí mis faldas y aceleré mi paso, no podía perder ese tren.

Al llegar a la estación miré a mí alrededor buscando señales de no haber llegado a tiempo, no las vi, pero tampoco nada me aseguraba lo contrario. Me giré en dirección al bajito y afable jefe de estación y lo saludé con la mejor sonrisa que pude, todavía jadeando por la carrera. Él también sonrió, se excusó con la persona que estaba hablando antes de mi interrupción y se acercó, ajustándose el traje azul marino que le ceñía todo el cuerpo. Al ver mi cansancio y mi jadeo, lo comprendió sin necesidad de palabras.

-          No se preocupe señorita, el tren no ha partido aún…

-          ¡Gracias a Dios! – dije con verdadero alivio.

-          Pero tampoco tardará en hacerlo - acabó con una media sonrisa.

Al escuchar eso último volví a ponerme en marcha, no volvería a tentar la suerte, esta vez me había sonreído pero nunca se sabe si lo hará la próxima vez.

Con un último adiós me despedí de Carlos, el jefe de estación, y me embarqué por fin en el tren. Busqué el asiento más apartado y me acomodé para el viaje, desde dónde eché un último vistazo a lo único que podía ver ya de mi pueblo natal, un retazo de bosque de Collserola.

No me dí cuenta de que me había dormido hasta que me desperté. No fue un despertar muy plácido precisamente, ya que fue un gran estruendo el que se encargó de hacerme reaccionar. Segundos después el tren empezó a tambalear-se, nunca había estado en un tren pero todo y así supe que eso no era normal, los pasajeros empezaron a mirarse sorprendidos y asustados. Yo no sabía como sentirme, estaba inmersa en un mar de confusión cuando el tren volcó.  

Todo se llenó de gritos y horror y yo solo pude intentar no moverme demasiado, el golpe me había dado fuerte entre las costillas y el aire se había escapado de mis pulmones, haciéndome toser y ocasionándome todavía más dolor. En el aire se podía oler el rastro de óxido y madera quemada….”

Arrugué también ese ensayo y me dispuse a hacer con él lo mismo que con los muchos otros que le precedieron, agregándolo a una montaña de bolas de papel que debía pasar ya del centenar. Desde luego yo sí que sabia ahorrar, imprimiendo y arrugando, como si me sobrara el dinero para permitirme malgastarlo.

¿Un tren que se tambaleaba y luego volcaba? ¿Pero que estaba pensando? Desde luego era demasiado irreal.


Hacía ya una semana que el jefe me había encargado esa narración y todavía no tenia ni el principio, solo tenía un dormitorio que ya no lo parecía por estar inundado de papel. Tampoco me sorprende, ¿desde cuando se escriben tragedias en medio de un parque natural? Realmente a veces al jefe se le va pinza. Con un largo suspiro decidí enfrentarme a él y decirle que en el bosque de Collserola, un trozo del cual formaba parte de mi pueblo, nunca habría sitio para una tragedia. 

Promesa trencada

Ja tornava a estar plantada mirant al no res, suposo que això es normal als vuitanta anys, l’edat que diuen que viu del record dels temps passats. Al adonar-me vaig centrar la vista, ara mirava aquell bosc verd que es podia divisar en la llunyania, estranyament no era la primera vegada que em quedava amb la mirada perduda observant aquell bosc sense ser-ne conscient. ¿Quin era el seu nom? Ara no em venia al cap. Al mirar-lo sentia una sensació estranya, podia ser tristor, soledat, enyorament...un segon, ¿enyorament a què? Sabia per les meves filles que avanç vivíem en una caseta en un dels seus clars lluminosos i tranquils, però no ho enyorava pas. Així que... ¿Què podia ser?

Vaig rebuscar dins el meu cap però el meu cervell estava tan estovat per l’edat com sempre, no ho podia recordar, feia ja un parell d’anys que havia començat el petit problema de memòria que ara començava a ser preocupant. Tota la meva vida la sabia per les meves filles, com m’agradaria ara que hagués escrit un diari!

La veritat es que abans he dit que no enyorava aquells anys quan vivíem en el bosc, ja que no es pot enyorar el que no recordes haver tingut, però ara em donava compte que em feia mal no poder veure el bosc d’una mica més a prop i que desitjava un últim passeig per aquells camins, plens de vida i de records. Així que vaig agafar aquell trasto que ara era quasi l’únic mitjà de contacte que tenia amb les meves filles i vaig pitjar el número 2, que trucava directament a una d’elles que vivia per aquí, a Molins de Rei. Era la Clara, oi? O era l’Aina? Bé, ja estaven acostumades a que les anomenés per noms diferents. Va respondre al cap de pocs segons:

-     Hola? Mare ets tu?

-     Si filla si, que encara no reconeixes el telèfon de ta mare?

I ella va riure, com m’agradava el so del seu riure, era la més càlida i musical que havia sentit mai.

-     Si mare, es clar que sé que ets tu.

-     Molt be, molt be, que estàs molt enfeinada Aina? - Al final vaig decidir arriscar-me.

-     Mare, sóc la Clara! - i va tornar a riure - tan despistada com sempre pel que veig, o més ben dit     

       pel que sento.

-     No em pots culpar, totes teniu la mateixa veu, i doncs, estàs treballant?

-     Estic comprant al mercat dels divendres, tot i que estic a punt d’acabar.

-     Mira tu quina casualitat! Que et faria res portar a ta mare a donar una volta per... es pot saber

      com es diu aquest bosc?!

-     A Collserola?

-     Si si això mateix, a Collserola, a on solíem viure totes. M’agradaria veure amb els meus propis

      ulls el que fa anys que em descriviu.

-     I es clar què puc! Et passo a buscar al costat de l’ajuntament d’aquí cinc minuts.

-     D’acord, ens veiem allà! - i espero a que ella pengi, com faig sempre.

Al cap d’uns quinze minuts de passejar amb el cotxe arribem a un lloc que, amb sorpresa, m’adono que em sembla familiar. Es poden veure ruïnes del que abans podia haver estat la casa dels meus somnis. Li vaig demanar a la Clara que esperés al cotxe, no la volia marejar més.

Ara m’encaminava per un camí que semblava que ningú feia servir des de feia anys, deixant volar la meva imaginació, i no em vaig aturar fins a arribar a una alzina que semblava mil·lenària i que tenia una cinta blau fosc lligada al tronc. Al tocar aquella cinta maltractada pel pas dels anys els records es van amuntonar al meu cap, ell rient, ell mirant-me amb aquells ulls del color de la mel, ell donant-me el seu últim petó. Una llàgrima va lliscar per la meva galta. “Tornaré” m’havia dit ell, i jo l’havia cregut. Així va ser com vaig deixar anar el meu amor, per una promesa trencada del qual era testimoni aquella cinta blava. Em vaig recordar a mi mateixa seixanta anys més jove, sense arrugues, embarassada i sense el meu amor, plorant al tronc d’aquell arbre. I aleshores va passar l’impossible.

Ella no va saber mai si s’ho havia imaginat,

però va sentir una veu que feia anys que desitjava escoltar

dient-li les paraules que mai s’havien pronunciat:

“Ja estic aquí amor, he tornat”

Així, de l’ensurt i la felicitat, la seva vida es escapar,

ràpida i lleugera com aquell vent què l’havia parlat.

L'HIVERN ESTÀ A TOCAR

El text del poema és el següent (fet per mi) :

Neva neva en una dolça nit,
les estrelles es veuen, no es deixen enfosquir.
L'aire remuga incapaç de parar
i amb ell ballen les fulles que s'han alliberat.

Els arbres es belluguen, no poden estar quiets,
ses branques cruixen, xoquen fent retrets.
De nou unes fulles cauen davant meu,
les miro amb tristesa, perquè us desplomeu?

Petjada petjada deixo rere meu,
Sobre la llisa blancor que hi ha arreu.
La neu s'escampa, s'enfonsa sota el pes
I això s'acompanya amb un cruixir lleuger.

El glaçat vent anticipa, el que tu pots veure ja
Els carrers blancs, les llars enceses,
l' hivern està a tocar.

Aquesta és la referència que vaig utilitzar per dibuixar aquest retrat:

      PORTRAIT ::2::