Promesa trencada

Ja tornava a estar plantada mirant al no res, suposo que això es normal als vuitanta anys, l’edat que diuen que viu del record dels temps passats. Al adonar-me vaig centrar la vista, ara mirava aquell bosc verd que es podia divisar en la llunyania, estranyament no era la primera vegada que em quedava amb la mirada perduda observant aquell bosc sense ser-ne conscient. ¿Quin era el seu nom? Ara no em venia al cap. Al mirar-lo sentia una sensació estranya, podia ser tristor, soledat, enyorament...un segon, ¿enyorament a què? Sabia per les meves filles que avanç vivíem en una caseta en un dels seus clars lluminosos i tranquils, però no ho enyorava pas. Així que... ¿Què podia ser?

Vaig rebuscar dins el meu cap però el meu cervell estava tan estovat per l’edat com sempre, no ho podia recordar, feia ja un parell d’anys que havia començat el petit problema de memòria que ara començava a ser preocupant. Tota la meva vida la sabia per les meves filles, com m’agradaria ara que hagués escrit un diari!

La veritat es que abans he dit que no enyorava aquells anys quan vivíem en el bosc, ja que no es pot enyorar el que no recordes haver tingut, però ara em donava compte que em feia mal no poder veure el bosc d’una mica més a prop i que desitjava un últim passeig per aquells camins, plens de vida i de records. Així que vaig agafar aquell trasto que ara era quasi l’únic mitjà de contacte que tenia amb les meves filles i vaig pitjar el número 2, que trucava directament a una d’elles que vivia per aquí, a Molins de Rei. Era la Clara, oi? O era l’Aina? Bé, ja estaven acostumades a que les anomenés per noms diferents. Va respondre al cap de pocs segons:

-     Hola? Mare ets tu?

-     Si filla si, que encara no reconeixes el telèfon de ta mare?

I ella va riure, com m’agradava el so del seu riure, era la més càlida i musical que havia sentit mai.

-     Si mare, es clar que sé que ets tu.

-     Molt be, molt be, que estàs molt enfeinada Aina? - Al final vaig decidir arriscar-me.

-     Mare, sóc la Clara! - i va tornar a riure - tan despistada com sempre pel que veig, o més ben dit     

       pel que sento.

-     No em pots culpar, totes teniu la mateixa veu, i doncs, estàs treballant?

-     Estic comprant al mercat dels divendres, tot i que estic a punt d’acabar.

-     Mira tu quina casualitat! Que et faria res portar a ta mare a donar una volta per... es pot saber

      com es diu aquest bosc?!

-     A Collserola?

-     Si si això mateix, a Collserola, a on solíem viure totes. M’agradaria veure amb els meus propis

      ulls el que fa anys que em descriviu.

-     I es clar què puc! Et passo a buscar al costat de l’ajuntament d’aquí cinc minuts.

-     D’acord, ens veiem allà! - i espero a que ella pengi, com faig sempre.

Al cap d’uns quinze minuts de passejar amb el cotxe arribem a un lloc que, amb sorpresa, m’adono que em sembla familiar. Es poden veure ruïnes del que abans podia haver estat la casa dels meus somnis. Li vaig demanar a la Clara que esperés al cotxe, no la volia marejar més.

Ara m’encaminava per un camí que semblava que ningú feia servir des de feia anys, deixant volar la meva imaginació, i no em vaig aturar fins a arribar a una alzina que semblava mil·lenària i que tenia una cinta blau fosc lligada al tronc. Al tocar aquella cinta maltractada pel pas dels anys els records es van amuntonar al meu cap, ell rient, ell mirant-me amb aquells ulls del color de la mel, ell donant-me el seu últim petó. Una llàgrima va lliscar per la meva galta. “Tornaré” m’havia dit ell, i jo l’havia cregut. Així va ser com vaig deixar anar el meu amor, per una promesa trencada del qual era testimoni aquella cinta blava. Em vaig recordar a mi mateixa seixanta anys més jove, sense arrugues, embarassada i sense el meu amor, plorant al tronc d’aquell arbre. I aleshores va passar l’impossible.

Ella no va saber mai si s’ho havia imaginat,

però va sentir una veu que feia anys que desitjava escoltar

dient-li les paraules que mai s’havien pronunciat:

“Ja estic aquí amor, he tornat”

Així, de l’ensurt i la felicitat, la seva vida es escapar,

ràpida i lleugera com aquell vent què l’havia parlat.