Racc

Des de petita que m'han educat per ser conscient de la importància que té una conducció responsable.

Quan em vaig treure el carnet de conduir ho tenia ven clar.

Però una nit vaig anar de festa, i per un instant la meva vida va canviar.

....

Las frases tontas, son muy tontas X)

LOL

Las coses petites son petites y punt.

6 segons

(Relat presentat al concurs del RACC "Joves i Conducció" 1a entrega)

12.01 Un moviment brusc em fa perdre l’equilibri.  

12.02 Em desvio del carril. Per pocs segons sóc a temps d’evitar que un cotxe se m’emporti per davant.

12.05 Un cop retornat a la seguretat del carril m’aparto el floc de cabells que fa poc em tapava la visió. Torno a la posició inicial, m’agrada notar el familiar pessigolleig que provoca el vent en fregar la meva pell.

13.05 Arribo tard! Miro el rellotge per segona vegada, confiant que, aquest cop , mostri l’hora que jo vull. Marca la mateixa hora. Sospiro. 

13.10 Merda! – exclamo. Alço la mà per tornar els cabells a la seva posició, es resisteixen. El mànec fa uns moviments desagradables, dedueixo que no el puc controlar amb una sola mà.

13.11 He aconseguit que els cabells es quedin on han d’estar. Sento un clàxon, fluix però insistent, alço la vista i sóc a temps de veure que em dirigeixo de dret cap a un camió.

13.11.01 Intento, gràcies a la intervenció de l’ amable conductor, canviar de ruta i sortir del seu camí.

13.11.02 Els meus intents són fallits, ja que, gràcies a la intervenció del ja cabrejat conductor, tinc la mà ocupada fent-me de visera de la llum encegadora provinent del camió, així que no manejo bé la moto. Comencen els nervis.

13.11.03 Arribo a la conclusió de que no tinc res a fer, sento la impotència d’una formiga davant l’ enorme sabata que l’esclafarà. Realment, penso sorprès, s’adapta molt bé al que sento.

13.11.04 Una por amenaçant va acumulant-se dins meu. Els segons passen com si fossin hores.

13.11.05 El camió apaga les llums! És la primera bona notícia que sento en hores. Ja amb les dues mans faig un gir perillós cap a l’esquerra, degut a l’adrenalina del moment respiro amb dificultat.

13.11.06 La roda davantera rellisca. Caic al terra tens i entumit, ja vençut espero  pacientment la meva hora. Una foscor immediata envaeix els meus sentits.

Obro els ulls, noto com una gota cau suaument per la meva esquena, tinc els músculs garratibats. Trigo un cert temps en situar-me en l’ espaitemps.

És de dia, les 6:04 exactament, estic a la meva habitació, suant com no ho havia fet mai.

Ja centrat i mentalment despert, el primer que penso en recordar el meu somni és que estic mort, ben mort i en una espècie de paradís, però si aquest es el cel, ple de mitjons i roba bruta pel terra , que Déu m’ajudi si us plau.

Trigo poc en adonar-me que tot ha estat un somni i, en resum, una broma pesada del meu subconscient. Deu ser per això doncs, que tot ha passat tant lent, que ha arribat fins al punt de desesperar-me. Els segons m’havien semblat infinits.

Acabada la meva reflexió em proposo a tornar a obrir els ulls, que tornaven a estar tancats. Parpellejo amb mandra i em decideixo per fi a llevar-me. Passo davant l’habitació de mons pares, no hi són, somric, sóc l’amo i senyor d’aquesta casa. Engego el televisor disposat a començar amb la meva rutina diària. Sona l’alarma al cap de pocs minuts, dono per acabada la sessió televisiva matinal. Em vesteixo i em dirigeixo cap a la sortida. Sembla que el meu cervell me la torni a jugar, perquè sóc tant conscient del temps com del número de peu que gasto:

6:33 Sóc davant la porta, dirigeixo inconscientment la vista cap a l’armari de l’entrada, està obert. La meva atenció es dirigeix cap a la cantonada inferior dreta.

6:35 Miro el casc, sembla que entri en estat de trànsit. Un breu tros del meu somni recent torna a la superfície de la meva consciència. Retiro capmoix la vista de l’equip de protecció. M’encamino cap a la porta, torno la vista enrere.

6:40 Pujo a la moto direcció a l’ institut, m’ajusto la corretja a la meva gola. Deixo anar el pedal, el motor comença a emetre el seu suau ronroneig.

6:45 Ja sóc a l’autopista i amb el casc ben cordat.

Per visualitzar el relat a la pàgina del concurs...

Diario

10 de Mayo de 1943

7:37 Me despierto, todo está oscuro y casi silencioso, solo resta el sonido del viento impactando ferozmente sobre la pequeña ventana de madera situada a unos pasos de mí. Poco a poco, mis ojos se van acostumbrando a la oscuridad y lentamente sin apenas enterarme empiezan a salir los primeros rayos de luz, rojos y penetrantes.

7:39 Me visto rápidamente y me dispongo a bajar a bajo a almorzar. Bajo lentamente las escaleras para no hacer ruido o sin embargo, el mínimo.

7:42 Cuando bajo, veo una pequeña franja de luz a través de la puerta mal cerrada de la cocina. Oigo voces, son mis padres. Abro la puerta y de repente sus miradas se cruzan con la mía y un silencio sepulcral se origina en cuestión de segundos. Ellos me miran, yo me siento algo incomoda, entonces mi madre me comenta, que quieren hablar conmigo, mientras me señala una silla para sentarme.

7:45 Me siento, no sé si asustarme, ya que siempre que mis padres quieren hablar conmigo a solas, es para decirme algo malo. Empieza mi padre, él, me comenta que esta temporada ha sido una buena temporada, que su trabajo le ha ido bastante bien y que por razones de trabajo mañana nos mudamos al pueblecito de Garb. Que ya hacía meses que lo habían planeado y que lo sentían no haberme avisado antes.

7:48 La noticia me sienta como un tiro, tendría de dejar todo. La extraña sensación de saber que no volvería a ver a mis amigos y conocidos, o al menos no los volvería a ver todos los días, era nefasta, solo de pensarlo me ahogaba, no sabía muy bien cómo reaccionar. Pese mi esfuerzo para convencer a mi padre para quedarnos aquí, todo fue en vano.

7:55 No consigo hacerle cambiar de idea, así que salgó de la cocina y cierro de un golpe seco la puerta. Sé que mi padre me está mintiendo ayer le oí comentar algo de este asunto con mi madre, cree que soy demasiado pequeña como para asimilar que lo despidieron y nos tenemos que vender la casa, porque apenas llegamos a fin de mes.

7:59 Me voy a mi habitación y allí paso casi toda la mañana, con los ojos llorosos y pensando en lo que dejaré atrás mientras miro como la lluvia empieza a caer lentamente sobre las casas y la gente de la calle corre a sus respectivos hogares.

11 de Mayo de 1943

17:38 Acabo de terminar la maleta, la que he llenado con casi toda la ropa de mi armario y casi no puedo cerrarla, sé que la mitad de ella ya no la utilizo, pero mi mentalidad materializa hace que no pueda prescindir de ella.

17:40 Tengo la extraña sensación de que alguien me observa, aunque no le hago mucho caso, así que rápidamente bajo las escaleras y me dirijo donde están mis padres, que ya están listos y me esperan al taxi.

18:12 Hemos llegado, el viaje en tren ha sido horrible y estoy muy mareada, la cabeza me da vueltas.

18:21 Garb no es tan horrible como me imaginé, es un pequeño pueblo de playa, rodeado de frondosos y extensos bosques, y dotado de una magnífica brisa marina. La playa es realmente pequeña, pero aun así me gusta. Nuestra nueva casa, está muy cerca de allí.

20:30 Por fin hemos llegado a casa, o lo que parecía nuestra casa. Era una vieja casa, parecía abandonada. Su aspecto era de lo más tétrico, granes ventanales, con la mayoría de los cristales sucios, de dos plantas, paredes de madera y un gran patio trasero lleno de estatúas extrañas que proyectaban sobre el suelo una sombra algo fantasmal.

20:31 Mi padre entra a la casa, yo le sigo por detrás. Abre la puerta que hace una gran chirrido al ser abierta, al abrirla siento el olor de la madera vieja. Aquella casa cerrada desde hacía más de treinta años era más horrible por dentro. Había una gran capa de polvo en el suelo y en el que quedaron marcadas las huellas de mis pies, los muebles o los pocos que quedaban estaban envueltos por algo que parecía ser una manta pero que a simple vista parecía una gran capa de polvo.

20:34 Dejo la maleta a fuera y mi padre, mi madre e yo, nos dedicamos a limpiar.

21:45 Casi ya hemos acabado de limpiar la casa, (más o menos) la madera está vieja y carcomida.

21:46 Siento una presencia, algo que se me acerca rápidamente, efectivamente una rata, una asquerosa y gigante rata que se me acerca sigilosamente, empiezo a chillar.

21:47 Odio la casa “nueva”.

21:52 Mi madre nos trae unos bocadillos para cenar.

22:23 Acabo de cenar. Y me dirijo a la habitación.

22:25 No sé cuál de las cinco habitaciones de la casa escoger, aunque todas me parecen iguales. Son espaciosas, sosas, horrorosas y con grandes telarañas al techo que mi padre no llega para quitarlas.

22:56 He inspeccionado la planta alta de la casa, no hay baño y estoy realmente preocupada. Al final, escojo la habitación con vistas al patio trasero, y aunque no sé porqué, me inspira cierta comodidad.

22:57 Me horrorizo, la cama está llena de bichos blancos, creo que son termitas. Las otras también los tienen, así que decido dormir en el suelo.

12 de Mayo de 1943

6:34 La luz del día me despierta, siento las piernas doloridas y casi no puedo moverme, esta noche apenas he dormido y siento la necesidad de irme de aquel sitio caótico.

6:36 Hay algo en la cama, debajo no sé lo que es, pero tengo mucha curiosidad. Creo que es una caja.

6:39 Casi tengo la caja en las manos.

6:40 ¡Bingo! Ya es mía.

6:41 Intentó abrirla, pero nada, está cerrada.

6:46 Las estatuas se reflejan en el suelo de mí habitación. No sé porque pero tengo la corazonada de haber oído mi nombre.

6:47 Dejo la caja debajo la cama y me dirijo a bajo. No, como creía eran imaginaciones mías.

6:53 Me aburro, mis padres aún están durmiendo y no sé qué hacer. Decido inspeccionar más a fondo la casa.

7:01 Me encuentro en el patio trasero, hace mucho frío y casi no siento las manos. Aquellas que parecían enormes estatuas ahora no eran más que unas pequeñas estatuas, apenas unos centímetros más altas que yo. Todas menos una situada en el centro de las otras, como si fuera una especie de ser divino, aquella estatua es la que más me impacta es, o representa un ángel, hecho de mármol, sus facciones son tan bien hechas que hasta parecen reales.

7:03 Me acercó a aquella figura, hace más o menos metro noventa y esta toda enmohecida por el tiempo. Parece una tumba, ya que está colocada debajo de un bloque de piedra.

7:04 Aparto las hiervas que cubrían parte del bloque de la estatua. Veo unas letras escritas mano J.H, al lado de un dibujo esculpido, lo toco. Al hacerlo un gélido viento me recorre por todo mi cuerpo y me estremezco.

7:06 Decido volver a casa, me giro y siento como algo me acaricia suavemente el cabello, me vuelvo a girar y la imagen que se refleja ante mis ojos hace que me estremezca y siento como el puso me acelera y la adrenalina corre ante mis venas, aquella sensación inunda mí cuerpo, lo que cría que era una rama mecida por el viento ahora resulta ser una mano, una mano de mármol, gélida y enmohecida.

7:07 Aquella mirada, aquellos ojos negros de moho, y aquella sonrisa, me quedan grabados en mi mente y mi celebro tarda en procesar lo que está pasando. ¿No será que en realidad lo estoy soñando? Pero al segundo me doy cuenta de que no estoy soñando, que aquél ángel que desde el principio tenía las manos en cruz y la mirada perdida, ahora está a pocos centímetros de mí y con una gran sonrisa que hace que me estremezca aún más al verla. Su mano coge mi pelo, tan fuerte que apenas puedo soltarme. Casi no puedo moverme, el miedo se apodera de mi cuerpo y la cabeza empieza a dame vueltas.

7:09 Lo último que recuerdo fue su cara y un débil susurro que nombraba mi nombre. Mis ojos a poco a poco se cerraron y sin casi darme cuenta mis labios emitieron un pequeño grito.

11:36 Me despierto, no sé donde estoy. Apenas recuerdo lo que pasó o al menos intento olvidarlo.

11:39 Me sobresalto, ya lo recuerdo, recuerdo todo.

11:41 Tengo algo en las manos, algo que sujeto con fuerza. Abro la mano, es una llave, no recuerdo haberla visto antes.

11:43 Me sitúo, estoy a mi habitación. Pongo la llave en mi colgante y bajo a bajo. Me encuentro con mi madre, ella, me da un fuerte abrazó y me explica que me encontraron en el jardín inconsciente.

17:23 Estoy en mi habitación y por enésima vez observo la estatua del ángel. Todo está normal, está en la misma posición que lo vi por primera vez, brazos en cruz y mirada perdida. Suspiro…

17:31 Me quedo mirando atentamente la llave, tiene el mismo signo que estaba escrito en el bloque de la estatua. Ahora recuerdo que la caja que encontré antes de ayer tenía el mismo signo.

17:32 Tengo la caja en las manos, pongo lentamente la llave, y de un sonido seco, se abre. En el interior hay un par de libros, los miro, están en blanco.

17:34 Me dispongo a salir de la habitación. La puerta está cerrada y no puedo abrirla, de nuevo me invade el miedo, intento abrirla con todas mis fuerzas, pero nada, no se abre. Intento llamar a mis padres pero creo que no están.

17:36 Me rindo, me apoyo en una pared y espero allí un buen rato.

18:00 Suena el campanario, y a través de un pequeño agujero situado a la parte superior de la pared veo como la luz se filtra a través de él e ilumina una pequeña franja que se refleja en la pared interior, parece como si indicara algo.

18:01 Me acerco y a través de la pared indicada por aquella luz, veo otra vez aquel extraño signo, lo toco y veo como se hunde mientras siento como algo de tamaño considerable se empieza a desplegar desde el techo hasta mis narices, era como una especie de mecanismo.

18:07 Veo una escalera, una enorme escalera en frente de mis ojos, parece una especie de puerta que conduce a una buhardilla oculta.

18:09 Cojo una vela, la enciendo y lentamente voy subiendo por las escaleras carcomidas, la madera cruje.

18:12 Al final de la escalera veo una puerta, no me veo con el valor de entrar, respiro hondo, un par de veces y la abro. El olor de polvo me fulmina, nunca había visto tanto polvo junto.

18:14 Acerco la vela para ver que hay, no hay nada, o al menos eso creo yo.

18:15 Entro, estoy temblando. Doy unos pasos, cuando de repente siento como algo muy helado me acaricia el hombro, me giro lentamente y veo como unos ojos brillantes me observan desde arriba casi tocando la baja pared de aquella cámara. Enfoco la vela hacia el techo y ahora puedo ver con claridad lo que hay encima de mí, está repleto de estatuas, estatuas horribles, payasos, niños llorando y estatúa que me provocan pánico.

18:16 Bajo las escaleras corriendo y me encierro en mi habitación esperando que toda esta pesadilla se acabe ya y que al despertar todo haya terminado. Siento voces. Ahora las estatúas del jardín se reflejan en el suelo de mi habitación haciendo sombras tenebrosas y macabras.

23 dies sense tu

(Relat presentat al concurs del RACC "Joves i Conducció" 2a entrega)

Arronso els peus dins la fina manta de cotó, el meu cor glaçat fa dies que no respon a estímuls externs. Està parat, inactiu, ja que una part important d’ ell ha estat arrencada de soca-rel; així que, ara per ara, sóc incapaç de sortir del sofà.

Em sento confusa, perduda, amb una barreja increïble de sentiments i sensacions contradictòries. Estic trencada per dintre, com una nina abandonada en el soterrani dels records, com les relíquies del temps caigudes en l’oblit...

Dues llàgrimes roden galtes avall, sento la cara humida, una altra vegada no...- penso, ja visc entre muntanyes de boles de paper utilitzades per eixugar-me les llàgrimes...Porto dies sense poder parar de plorar la seva mort.

Reflexiono, he arribat a la conclusió que sense ell no puc viure, érem com dues peces inseparables sense les quals el trencaclosques de la vida queda incomplert, sense sentit. Ara veig la vida en blanc i negre, ell era el meu sol, el meu centre, l’encarregat d’il·luminar els meus dies, ell era la meva meitat, el meu igual. Sense ell ja res té sentit.

Sento ràbia, ràbia contra el destí, que ha decidit arrancar-lo egoistament del meu costat per sempre; sento impotència, impotència contra el fet de no poder canviar el curs de la vida, de no haver-lo previngut abans. El record surt clarament a la superfície de la meva consciència:

“ Ring, ring, – ja vaig, ja vaig! – contesto de cara a la porta.

Al moment, surto corrents de l’habitació i al obrir-la veig que, per sort, he interromput que piquin per tercer cop el timbre, aquest matí ja tinc bastant amb el mal de cap.

-          Si? – em mostro bastant curiosa al veure que eren dos agents de policia, però em recomponc de seguida, en aquesta casa és bastant normal – si busquen a la meva mare no la trobaran pas – afegeixo ràpidament mostrant un ampli somriure, és normal que preguntin per ella, és bastant conflictiva.

Es miren mútuament, per un moment m’ha semblat veure un rastre de tristesa en els seus ulls.

-          No, no, no es preocupi – diu l’agent baixet i grassonet de l’esquerra – és a vostè a qui busquem senyoreta Balaguè – afegeix amb un somriure trist.

-          A mi? Doncs no entenc que volen dos agents d‘una adolescent – dic amb un posat angelical.

-          No es tracta de vostè – estossega voluntàriament – és...és el senyor Cases Urgellès... – fa una ganyota, com si li costés un esforç enorme el pronunciar les següents paraules – vostè...vostè és una persona molt propera a ell, cert? Ha estat amb qui em contactat primer ja que no té molta família i...

-          Però què passa!? – escato jo sense poder contenir més l’angustia que havia començat a créixer dins meu.

-          Eh... – l’agent traga saliva sorollosament – és.....

Veient que no pot continuar, el seu company retorna al fil de la conversa:

-          Miri, se’m fa molt difícil de pronunciar les següents paraules però... – s’atura insegur, però al assimilar el meu silenci com un senyal perquè continues, retorna, amb una serietat renovada, a la conversa – L’hem d’informar que en Jordi Cases Urgellès ha perdut la vida en un accident de trànsit al manejar la seva motocicleta amb un alt nivell d’alcoholèmia. Sentim molt la seva pèrdua.

Alterno la mirada entre els dos agents.

-          És una broma? – no puc contenir una rialla histèrica – ÉS UNA BROMA?- dic ja cridant mentre sacsejo a l’agent que tenia més a prop.

Ell nega lentament amb el cap i em dirigeix una mirada que només puc identificar com a intent de consol.

-          No el puc perdre... – dic amb la veu trencada – a ell no...Per què? – pregunto dirigint inconscientment la mirada al cel – Per què!? – exclamo, i segons desprès ja estava en ple camí entre els sanglots i el plor.

Ja no hi ha res a fer, amb totes les muralles que envolten el meu cor fetes miques, noto com m’esquerdo per dins...”

Tornant de cop i volta al present noto com la ràbia m’inunda per dins.

Tot, tot per la seva insensatesa, es per aquest motiu que el sofriment ha omplert la meva vida, es com un vel davant els meus ulls que m’impedeix veure qualsevol cosa feliç, positiva. Desgraciadament aquest sobtat atac d’odi envers la meva parella morta, em porta a un pensament molt diferent...

¿i que faré jo ara? Els enyoro, tots i cada un dels dies que passo sense tu, necessito els teus braços rodejant-me, sentir la teva càlida pell a traves de la camisa. Sento com la meitat del meu cor s’ha anat amb tu, on sigui que estiguis. I jo em pregunto....¿És que es pot viure amb mig cor?

Des d’aquell tràgic moment , i tots els dies només despertar, marco en el calendari una creu vermella....

I amb aquest , ja conto 23 dies sense tu.



Per visualitzar el relat a la pàgina del concurs...

Nomès a un miliò de milles

(Relat seifinalista del premi de Sant Jordi del col.legi Virolai 2011)

L’aire fresc frega la meva pell, a cada passa sento cruixir el fullatge sota els meus peus, les fulles caigudes per l’arribada de la tardor s’arremolinen al meu voltant. Avui la brisa matinal porta la dolça olor del romaní recent collit, la mare ja deu haver tornat.

El sol escalfa lentament la meva pàl·lida pell, deixant així un petit rastre morè. La seva brillant llum es filtra al clar on jo jec asseguda per una petita escletxa entre els densos arbres, per la qual, jo puc admirar un trosset del blau cel que fa avui. Inspiro lentament per no perdrem ni una sola fragància d’un bosc recent llevat. Obro el ulls però els torno a tancar ràpidament per la intensa llum solar, els obro a poc a poc impedint que em tornin a ferir la vista, un cop acostumats a la claror de la matinada ja no em molesten.

Estic de bon humor, aquests dies em sento diferent, ha sortit una nova jo, una jo millor.

A poc a poc, sense  donar-me compte el bosc ha anat traient el millor de mi; el meu somriure es més brillant que mai, els meus ulls ja no transmeten tristesa i malenconia i,  el millor de tot, he deixat de pensar tant en tu. Vull començar una nova vida, millor, sense recordar el meu passat, ja que no hi ets no perdré mai més el meu apreciat temps recordant-te i sentint tristesa per tu. Sospiro, feia temps que havia renunciat a aquest pensament, m’havia negat a mi mateixa la possibilitat de ser feliç de nou però pel que es veu, he canviat.

Amb un impuls m’aixeco de herba humida per la rosada i em disposo a fer un petit passeig a través del bosc. Fa dos mesos que visc aquí i encara no me’n conec ni la meitat, ni tan sols una dècima part. Recordo que les primeres setmanes no van ser gaire agradables, els records afloraven espontàniament i m’impedien pensar. Em recordava a mi mateixa que el bosc és un lloc preciós i tranquil i que tu morissis en l’ interior d’un d’aquests no significava res. Però ara ja no tornarà a passar, ja no, ara sóc més forta i més segura.

Les meves passes em porten per un camí desconegut , l’aire salat m’ envaeix els sentits...un segon ¿l’aire salat?- penso sorpresa - No, no pot ser, que jo sàpiga...Avanço cada vegada més ràpid per l’estre camí i al final d’aquest els meus peus toquen un terreny molt familiar. La platja, el mar. Fascinada corro cap a la fina capa de sorra. Ara que ho penso mai m’havia allunyat tan de casa.

Grans roques per la platja impedeixen que corri, però per fi arribo a la vora del mar. Les onades xoquen suaument contra les meus peus, un cop enretirada la marea l’aigua deixa veure un petit cúmul de pedretes i petxines de colors.

Mirant la llunyania del mar, penso en tu, m’assec a la sorra i m’abraço les cames per no plorar. Em ric de la meva pròpia estupidesa.

Sí, ja sé que no estàs tan lluny; només a un milió de milles - penso, recordant que és així com la meva mare es refereix al lloc on descansa un mort. Una distància que em costarà tota la vida recórrer-la.

Però això no m’amoïna perquè sé que tu m’esperaràs, sempre ho has fet.

Y mentrestant jo viuré cada minut de la meva vida per els dos, faré tot el que tu podries haver fet si encara estiguessis viu.

En mi vida

(Poema guanyador del premi de Sant Jordi del col.legi Virolai 2011)

En mi vida cambié,

Y entonces me superé,

Me caí

Y me caeré,

Pero pondré fin a mis temores

Poniendo pie detrás de pie.

En mi vida me levanté,

Y entonces mejoré,

Me hundí

Y me hundiré,

Pero pondré fin a mis dudas

Poniendo pie detrás de pie

Infinidades de bosque

Alargan mi camino,

Lo ensombrecen, se llevan mi destino.

Sombras alargadas tapan mi visión,

Oscuras, tenebrosas,

Avanzan sin temor.

En mi vida comprendí,

Y entonces entendí,

Me perdí

Y me perderé,

Pero pondré fin a mis rodeos

Poniendo pie detrás de pie.

En mi vida me atreví,

Y entonces me aplaudí,

Me arrepentí

Y me arrepentiré,

Pero pondré fin a mis vergüenzas

Poniendo pie detrás de pie.

Un hogar, mil posibilidades

(Relat guanyador del premi de Sant Jordi del col.legi Virolai 2010) 

En una choza vivo,

En una tierra verde olivo,

Un trozo de pan para cenar,

No mucho más me puedo imaginar.

La nieve y la ventisca,

Rodean mi pequeño hogar,

Como el dibujo de un artista,

Un yermo desierto de hielo y mar.

Todos tenemos un hogar,

Sea de paja, de hielo o cemento,

Todos tenemos algo bueno que explicar,

Para demostrar que han salido de una cuento.

Suelo en movimiento,

Tormentas de arena aquí i allá,

Del sol me protejo,

En mi tienda para trasladar.

Hermosa pero ruidosa,

es mi grande ciudad,

llena de luces de colores,

que iluminan cada paso que das.

Montaña, hielo, desierto y ciudad,

Todos son hogares y se distinguen al pasar.

Semàfor en Vermell

(Relat presentat al concurs del RACC "Joves i Conducció" 3era entrega)

Després d’estar més de tres hores tancada en aquell local no podia fer ni un sol pas.

Tota jo olorava a fum barrejat amb una espècie d’aroma d’alcohol barat, i estava tan cansada que no podia ni aguantar-me dempeus. Acabava de demanar a un bon amic que m’apropés a casa i ell havia acceptat gentilment, ara ja només em calia esperar-lo.

Al cap d’una estona vaig poder entreveure entre la multitud la seva familiar figura caminant en la meva direcció. La veritat es que tenia ganes d’anar a casa, no és que no m’ho hagués passat bé en aquella espècie de festa si no que.. que qui jo volia que em fes cas no s’havia dignat ni tan sols a mirar-me. Feia mesos que ell m’agradava, havien estat uns mesos molt llargs, però la interminable espera havia arribat al seu punt final i estava disposada a confiar-li els meus sentiments. No era vergonya el que em frenava sinó que semblava que per ell ni tan sols existís, hauria donat el que fos per què pronunciés al menys una vegada el meu nom, ja no demanava ni que ho digués amb amor…Els meus pensaments van ser interromputs bruscament quan en Xavi va aparèixer en el meu camp de visió.

- Que petitona? Et ve de gust fer un vol amb mi? – va dir balancejant-se en la meva direcció.

Oh no. Estava borratxo. Desanimada per la seva irresponsabilitat hem vaig apartar d’ell. El meu cap ja podia anar maquinant un pla B, aquella nit el necessitaria.

Que jo sabés, els dos únics del grup que tenien cotxe eren en Xavi i…no podia ser, l’altre era en Cristian. Només en pensar el seu nom ja em fonia per dins, no, no li podia demanar. Però sinó…que faria jo ara?

Era una bona oportunitat, un bon noi mai deixaria una noia a l’estacada, el problema era que jo no sabia si ell era un bon noi.

Torno al present un cop he acabat d’ordenar mentalment els fets anteriors. M’allunyo ràpidament del cotxe i em torno a infiltrar a la festa. Refaig el camí i arribo on estan tots, el busco amb la mirada. Com que m’informen de que ha marxat surto altre cop del local, però aquest cop corrents per por de que se n’hagi anat. Amb un gran alleujament el trobo obrint la porta del conductor, començo a caminar en la seva direcció quan em quedo xocada per la imatge que acabo de veure, la Mireia, la meva suposada amiga, s’està menjant els morros del meu amor platònic.

Tota l’escena em sembla terriblement vomitiva, amb les llàgrimes a punt de sortir m’allunyo tant com puc d’aquell lloc.

Arraconada al terra ja en posició per plorar, deixo anar tota la meva tristesa i decepció, sobre tot decepció.

Tot seguit comença a ploure, com si el temps anés coordinat amb el meu estat.

En la distància veig com el vell Ford Fiesta d’en Cristian s’allunya per la carretera a tota velocitat, sola i abandonada amago el cap entre les cames per refugiar-lo de la freda pluja. Al cap d’una estona, no sé quanta, un fort enlluernament m’indica que un cotxe s’ha parat just al meu davant, aixeco els ulls esperant veure la policia, però em recompensen i em topo amb la mirada de la meva mare.

Els seus ulls reflecteixen preocupació,  i només veure’m corre cap a mi amb els braços ben oberts com si encara fos la  nena de deu anys que s’ha perdut un dia en el parc, però la veritat és que ho necessito més que mai. Un cop enmig del seus braços m’adono de que la seva presència em reconforta, m’alleuja el dolor. Ella em condueix cap al cotxe i dintre puc veure al meu pare, on puc distingir amb estupefacció que el seu rostre reflecteix un petit rastre de ira. M’assec encongida en el seient de darrera i la meva mare, sempre atenta, em pregunta si vull que s’assegui amb mi. Reclino la temptadora oferta negant amb el cap, però estic agraïda per la seva preocupació, almenys ara sé que algú m’estima en aquest món. El pare condueix cap a casa.

Dedueixo que és prop de la matinada, deuen ser les dues o les tres del matí, amb sort encara podré dormir un parell d’horetes abans no m’hagi de despertar per anar a la universitat. Ja tapada amb la gruixuda manta de cotó tanco els ulls esperant una nit néta de malsons.

Al matí m’aixeco amb mandra i al mirar l’hora del rellotge digital, m’adono, no amb poca gratitud, de que la meva mare no m’ha despertat i ha cregut convenient deixar-me dormir.

Vestida i esmorzada decideixo vaguejar tot el dia, m’ho mereixo. M’acomodo davant la televisió i l’engego. S’obre en el canal de notícies, a aquesta hora no faran res més interessant. Vaig a la cuina a per un got d’aigua. De entre totes les notícies em crida l’atenció una que ha passat prop del local de la festa d’ahir, vaig escoltant tots els detalls fins que diuen les dades personals dels accidentats…

Se’m cau el got que sostenia fermament entre les mans i l’aigua que contenia s’escampa per terra. Giro lentament el cap en direcció a la pantalla, on veig les cares d’en Cristian i la Mireia.

La notícia es titulava: “Dos morts en accident de cotxe al impactar contra una moto que no ha parat en un semàfor en vermell”