L’aire fred de principi de novembre passava a través de la seva fina jaqueta de punt, ella, absent, dibuixava gargots amb traç desinteressat al seu quadern de dibuix, era pintora, il·lustrant, escriptora; una amant de les arts. La brisa feia ballar suaument els seus cabells color avellana, la posta de sol els feia enrogir lleument.
Portava tota la tarda asseguda en aquell parc de Collserola, el del castell, repenjada en aquella vella alzina omplin el quadern d’ esbossos sense un fi concret. Uns metres més enllà jeien un grup d’amics, la majoria reien, tots, menys un que seia repenjat d’una forma similar a la meva. Me’l vaig quedar mirant una estona, minuts més tard vaig adonar-me que ja l’havia començat a dibuixar i ara, més atenta i concentrada, vaig anar detallant l’esbós fet inconscientment. Semblava que si estarien estona, cosa que m’afavoria perquè estava posant tot l’esforç que podia reunir en fer un dibuix a la seva mida, volia retratar la seva bellesa solitària.
Al acabar-lo no vaig esperar a que se n’anessin, ho vaig fer jo mateixa, vaig recollir les meves poques pertinences i vaig marxar ràpidament cap a casa, on penjaria el dibuix d’aquell noi a pocs metres d’ on jo solia dormir. I així, com vaig continuar fent durant dies, el podia observar lliurement cada dia fins tancar els ulls.
Pensava que mai havia tingut un amor com déu mana, havia sortit amb un parell de nois però res més que això, ens limitàvem a palar i als petons. Sentia una enveja corrosiva per la meva millor amiga, la qual afirmava haver viscut molts romanços inesperadament dolços ( i curts, tot s’havia de dir) i era una entesa en robar parelles. Així que entendreu que al sentir per primera vegada un amor irracional, no sabés com reaccionar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada