12.01 Un moviment brusc em fa perdre l’equilibri.
12.02 Em desvio del carril. Per pocs segons sóc a temps d’evitar que un cotxe se m’emporti per davant.
12.05 Un cop retornat a la seguretat del carril m’aparto el floc de cabells que fa poc em tapava la visió. Torno a la posició inicial, m’agrada notar el familiar pessigolleig que provoca el vent en fregar la meva pell.
13.05 Arribo tard! Miro el rellotge per segona vegada, confiant que, aquest cop , mostri l’hora que jo vull. Marca la mateixa hora. Sospiro.
13.10 Merda! – exclamo. Alço la mà per tornar els cabells a la seva posició, es resisteixen. El mànec fa uns moviments desagradables, dedueixo que no el puc controlar amb una sola mà.
13.11 He aconseguit que els cabells es quedin on han d’estar. Sento un clàxon, fluix però insistent, alço la vista i sóc a temps de veure que em dirigeixo de dret cap a un camió.
13.11.01 Intento, gràcies a la intervenció de l’ amable conductor, canviar de ruta i sortir del seu camí.
13.11.02 Els meus intents són fallits, ja que, gràcies a la intervenció del ja cabrejat conductor, tinc la mà ocupada fent-me de visera de la llum encegadora provinent del camió, així que no manejo bé la moto. Comencen els nervis.
13.11.03 Arribo a la conclusió de que no tinc res a fer, sento la impotència d’una formiga davant l’ enorme sabata que l’esclafarà. Realment, penso sorprès, s’adapta molt bé al que sento.
13.11.04 Una por amenaçant va acumulant-se dins meu. Els segons passen com si fossin hores.
13.11.05 El camió apaga les llums! És la primera bona notícia que sento en hores. Ja amb les dues mans faig un gir perillós cap a l’esquerra, degut a l’adrenalina del moment respiro amb dificultat.
13.11.06 La roda davantera rellisca. Caic al terra tens i entumit, ja vençut espero pacientment la meva hora. Una foscor immediata envaeix els meus sentits.
Obro els ulls, noto com una gota cau suaument per la meva esquena, tinc els músculs garratibats. Trigo un cert temps en situar-me en l’ espaitemps.
És de dia, les 6:04 exactament, estic a la meva habitació, suant com no ho havia fet mai.
Ja centrat i mentalment despert, el primer que penso en recordar el meu somni és que estic mort, ben mort i en una espècie de paradís, però si aquest es el cel, ple de mitjons i roba bruta pel terra , que Déu m’ajudi si us plau.
Trigo poc en adonar-me que tot ha estat un somni i, en resum, una broma pesada del meu subconscient. Deu ser per això doncs, que tot ha passat tant lent, que ha arribat fins al punt de desesperar-me. Els segons m’havien semblat infinits.
Acabada la meva reflexió em proposo a tornar a obrir els ulls, que tornaven a estar tancats. Parpellejo amb mandra i em decideixo per fi a llevar-me. Passo davant l’habitació de mons pares, no hi són, somric, sóc l’amo i senyor d’aquesta casa. Engego el televisor disposat a començar amb la meva rutina diària. Sona l’alarma al cap de pocs minuts, dono per acabada la sessió televisiva matinal. Em vesteixo i em dirigeixo cap a la sortida. Sembla que el meu cervell me la torni a jugar, perquè sóc tant conscient del temps com del número de peu que gasto:
6:33 Sóc davant la porta, dirigeixo inconscientment la vista cap a l’armari de l’entrada, està obert. La meva atenció es dirigeix cap a la cantonada inferior dreta.
6:35 Miro el casc, sembla que entri en estat de trànsit. Un breu tros del meu somni recent torna a la superfície de la meva consciència. Retiro capmoix la vista de l’equip de protecció. M’encamino cap a la porta, torno la vista enrere.
6:40 Pujo a la moto direcció a l’ institut, m’ajusto la corretja a la meva gola. Deixo anar el pedal, el motor comença a emetre el seu suau ronroneig.
Per visualitzar el relat a la pàgina del concurs...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada