Semàfor en Vermell

(Relat presentat al concurs del RACC "Joves i Conducció" 3era entrega)

Després d’estar més de tres hores tancada en aquell local no podia fer ni un sol pas.

Tota jo olorava a fum barrejat amb una espècie d’aroma d’alcohol barat, i estava tan cansada que no podia ni aguantar-me dempeus. Acabava de demanar a un bon amic que m’apropés a casa i ell havia acceptat gentilment, ara ja només em calia esperar-lo.

Al cap d’una estona vaig poder entreveure entre la multitud la seva familiar figura caminant en la meva direcció. La veritat es que tenia ganes d’anar a casa, no és que no m’ho hagués passat bé en aquella espècie de festa si no que.. que qui jo volia que em fes cas no s’havia dignat ni tan sols a mirar-me. Feia mesos que ell m’agradava, havien estat uns mesos molt llargs, però la interminable espera havia arribat al seu punt final i estava disposada a confiar-li els meus sentiments. No era vergonya el que em frenava sinó que semblava que per ell ni tan sols existís, hauria donat el que fos per què pronunciés al menys una vegada el meu nom, ja no demanava ni que ho digués amb amor…Els meus pensaments van ser interromputs bruscament quan en Xavi va aparèixer en el meu camp de visió.

- Que petitona? Et ve de gust fer un vol amb mi? – va dir balancejant-se en la meva direcció.

Oh no. Estava borratxo. Desanimada per la seva irresponsabilitat hem vaig apartar d’ell. El meu cap ja podia anar maquinant un pla B, aquella nit el necessitaria.

Que jo sabés, els dos únics del grup que tenien cotxe eren en Xavi i…no podia ser, l’altre era en Cristian. Només en pensar el seu nom ja em fonia per dins, no, no li podia demanar. Però sinó…que faria jo ara?

Era una bona oportunitat, un bon noi mai deixaria una noia a l’estacada, el problema era que jo no sabia si ell era un bon noi.

Torno al present un cop he acabat d’ordenar mentalment els fets anteriors. M’allunyo ràpidament del cotxe i em torno a infiltrar a la festa. Refaig el camí i arribo on estan tots, el busco amb la mirada. Com que m’informen de que ha marxat surto altre cop del local, però aquest cop corrents per por de que se n’hagi anat. Amb un gran alleujament el trobo obrint la porta del conductor, començo a caminar en la seva direcció quan em quedo xocada per la imatge que acabo de veure, la Mireia, la meva suposada amiga, s’està menjant els morros del meu amor platònic.

Tota l’escena em sembla terriblement vomitiva, amb les llàgrimes a punt de sortir m’allunyo tant com puc d’aquell lloc.

Arraconada al terra ja en posició per plorar, deixo anar tota la meva tristesa i decepció, sobre tot decepció.

Tot seguit comença a ploure, com si el temps anés coordinat amb el meu estat.

En la distància veig com el vell Ford Fiesta d’en Cristian s’allunya per la carretera a tota velocitat, sola i abandonada amago el cap entre les cames per refugiar-lo de la freda pluja. Al cap d’una estona, no sé quanta, un fort enlluernament m’indica que un cotxe s’ha parat just al meu davant, aixeco els ulls esperant veure la policia, però em recompensen i em topo amb la mirada de la meva mare.

Els seus ulls reflecteixen preocupació,  i només veure’m corre cap a mi amb els braços ben oberts com si encara fos la  nena de deu anys que s’ha perdut un dia en el parc, però la veritat és que ho necessito més que mai. Un cop enmig del seus braços m’adono de que la seva presència em reconforta, m’alleuja el dolor. Ella em condueix cap al cotxe i dintre puc veure al meu pare, on puc distingir amb estupefacció que el seu rostre reflecteix un petit rastre de ira. M’assec encongida en el seient de darrera i la meva mare, sempre atenta, em pregunta si vull que s’assegui amb mi. Reclino la temptadora oferta negant amb el cap, però estic agraïda per la seva preocupació, almenys ara sé que algú m’estima en aquest món. El pare condueix cap a casa.

Dedueixo que és prop de la matinada, deuen ser les dues o les tres del matí, amb sort encara podré dormir un parell d’horetes abans no m’hagi de despertar per anar a la universitat. Ja tapada amb la gruixuda manta de cotó tanco els ulls esperant una nit néta de malsons.

Al matí m’aixeco amb mandra i al mirar l’hora del rellotge digital, m’adono, no amb poca gratitud, de que la meva mare no m’ha despertat i ha cregut convenient deixar-me dormir.

Vestida i esmorzada decideixo vaguejar tot el dia, m’ho mereixo. M’acomodo davant la televisió i l’engego. S’obre en el canal de notícies, a aquesta hora no faran res més interessant. Vaig a la cuina a per un got d’aigua. De entre totes les notícies em crida l’atenció una que ha passat prop del local de la festa d’ahir, vaig escoltant tots els detalls fins que diuen les dades personals dels accidentats…

Se’m cau el got que sostenia fermament entre les mans i l’aigua que contenia s’escampa per terra. Giro lentament el cap en direcció a la pantalla, on veig les cares d’en Cristian i la Mireia.

La notícia es titulava: “Dos morts en accident de cotxe al impactar contra una moto que no ha parat en un semàfor en vermell”