(Relat presentat al concurs del RACC "Joves i Conducció" 2a entrega)
Arronso els peus dins la fina manta de cotó, el meu cor glaçat fa dies que no respon a estímuls externs. Està parat, inactiu, ja que una part important d’ ell ha estat arrencada de soca-rel; així que, ara per ara, sóc incapaç de sortir del sofà.
Em sento confusa, perduda, amb una barreja increïble de sentiments i sensacions contradictòries. Estic trencada per dintre, com una nina abandonada en el soterrani dels records, com les relíquies del temps caigudes en l’oblit...
Dues llàgrimes roden galtes avall, sento la cara humida, una altra vegada no...- penso, ja visc entre muntanyes de boles de paper utilitzades per eixugar-me les llàgrimes...Porto dies sense poder parar de plorar la seva mort.
Reflexiono, he arribat a la conclusió que sense ell no puc viure, érem com dues peces inseparables sense les quals el trencaclosques de la vida queda incomplert, sense sentit. Ara veig la vida en blanc i negre, ell era el meu sol, el meu centre, l’encarregat d’il·luminar els meus dies, ell era la meva meitat, el meu igual. Sense ell ja res té sentit.
Sento ràbia, ràbia contra el destí, que ha decidit arrancar-lo egoistament del meu costat per sempre; sento impotència, impotència contra el fet de no poder canviar el curs de la vida, de no haver-lo previngut abans. El record surt clarament a la superfície de la meva consciència:
“ Ring, ring, – ja vaig, ja vaig! – contesto de cara a la porta.
Al moment, surto corrents de l’habitació i al obrir-la veig que, per sort, he interromput que piquin per tercer cop el timbre, aquest matí ja tinc bastant amb el mal de cap.
- Si? – em mostro bastant curiosa al veure que eren dos agents de policia, però em recomponc de seguida, en aquesta casa és bastant normal – si busquen a la meva mare no la trobaran pas – afegeixo ràpidament mostrant un ampli somriure, és normal que preguntin per ella, és bastant conflictiva.
Es miren mútuament, per un moment m’ha semblat veure un rastre de tristesa en els seus ulls.
- No, no, no es preocupi – diu l’agent baixet i grassonet de l’esquerra – és a vostè a qui busquem senyoreta Balaguè – afegeix amb un somriure trist.
- A mi? Doncs no entenc que volen dos agents d‘una adolescent – dic amb un posat angelical.
- No es tracta de vostè – estossega voluntàriament – és...és el senyor Cases Urgellès... – fa una ganyota, com si li costés un esforç enorme el pronunciar les següents paraules – vostè...vostè és una persona molt propera a ell, cert? Ha estat amb qui em contactat primer ja que no té molta família i...
- Però què passa!? – escato jo sense poder contenir més l’angustia que havia començat a créixer dins meu.
- Eh... – l’agent traga saliva sorollosament – és.....
Veient que no pot continuar, el seu company retorna al fil de la conversa:
- Miri, se’m fa molt difícil de pronunciar les següents paraules però... – s’atura insegur, però al assimilar el meu silenci com un senyal perquè continues, retorna, amb una serietat renovada, a la conversa – L’hem d’informar que en Jordi Cases Urgellès ha perdut la vida en un accident de trànsit al manejar la seva motocicleta amb un alt nivell d’alcoholèmia. Sentim molt la seva pèrdua.
Alterno la mirada entre els dos agents.
- És una broma? – no puc contenir una rialla histèrica – ÉS UNA BROMA?- dic ja cridant mentre sacsejo a l’agent que tenia més a prop.
Ell nega lentament amb el cap i em dirigeix una mirada que només puc identificar com a intent de consol.
- No el puc perdre... – dic amb la veu trencada – a ell no...Per què? – pregunto dirigint inconscientment la mirada al cel – Per què!? – exclamo, i segons desprès ja estava en ple camí entre els sanglots i el plor.
Ja no hi ha res a fer, amb totes les muralles que envolten el meu cor fetes miques, noto com m’esquerdo per dins...”
Tornant de cop i volta al present noto com la ràbia m’inunda per dins.
Tot, tot per la seva insensatesa, es per aquest motiu que el sofriment ha omplert la meva vida, es com un vel davant els meus ulls que m’impedeix veure qualsevol cosa feliç, positiva. Desgraciadament aquest sobtat atac d’odi envers la meva parella morta, em porta a un pensament molt diferent...
¿i que faré jo ara? Els enyoro, tots i cada un dels dies que passo sense tu, necessito els teus braços rodejant-me, sentir la teva càlida pell a traves de la camisa. Sento com la meitat del meu cor s’ha anat amb tu, on sigui que estiguis. I jo em pregunto....¿És que es pot viure amb mig cor?
Des d’aquell tràgic moment , i tots els dies només despertar, marco en el calendari una creu vermella....
Per visualitzar el relat a la pàgina del concurs...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada