L’aire fresc frega la meva pell, a cada passa sento cruixir el fullatge sota els meus peus, les fulles caigudes per l’arribada de la tardor s’arremolinen al meu voltant. Avui la brisa matinal porta la dolça olor del romaní recent collit, la mare ja deu haver tornat.
El sol escalfa lentament la meva pàl·lida pell, deixant així un petit rastre morè. La seva brillant llum es filtra al clar on jo jec asseguda per una petita escletxa entre els densos arbres, per la qual, jo puc admirar un trosset del blau cel que fa avui. Inspiro lentament per no perdrem ni una sola fragància d’un bosc recent llevat. Obro el ulls però els torno a tancar ràpidament per la intensa llum solar, els obro a poc a poc impedint que em tornin a ferir la vista, un cop acostumats a la claror de la matinada ja no em molesten.
Estic de bon humor, aquests dies em sento diferent, ha sortit una nova jo, una jo millor.
A poc a poc, sense donar-me compte el bosc ha anat traient el millor de mi; el meu somriure es més brillant que mai, els meus ulls ja no transmeten tristesa i malenconia i, el millor de tot, he deixat de pensar tant en tu. Vull començar una nova vida, millor, sense recordar el meu passat, ja que no hi ets no perdré mai més el meu apreciat temps recordant-te i sentint tristesa per tu. Sospiro, feia temps que havia renunciat a aquest pensament, m’havia negat a mi mateixa la possibilitat de ser feliç de nou però pel que es veu, he canviat.
Amb un impuls m’aixeco de herba humida per la rosada i em disposo a fer un petit passeig a través del bosc. Fa dos mesos que visc aquí i encara no me’n conec ni la meitat, ni tan sols una dècima part. Recordo que les primeres setmanes no van ser gaire agradables, els records afloraven espontàniament i m’impedien pensar. Em recordava a mi mateixa que el bosc és un lloc preciós i tranquil i que tu morissis en l’ interior d’un d’aquests no significava res. Però ara ja no tornarà a passar, ja no, ara sóc més forta i més segura.
Les meves passes em porten per un camí desconegut , l’aire salat m’ envaeix els sentits...un segon ¿l’aire salat?- penso sorpresa - No, no pot ser, que jo sàpiga...Avanço cada vegada més ràpid per l’estre camí i al final d’aquest els meus peus toquen un terreny molt familiar. La platja, el mar. Fascinada corro cap a la fina capa de sorra. Ara que ho penso mai m’havia allunyat tan de casa.
Grans roques per la platja impedeixen que corri, però per fi arribo a la vora del mar. Les onades xoquen suaument contra les meus peus, un cop enretirada la marea l’aigua deixa veure un petit cúmul de pedretes i petxines de colors.
Mirant la llunyania del mar, penso en tu, m’assec a la sorra i m’abraço les cames per no plorar. Em ric de la meva pròpia estupidesa.
Sí, ja sé que no estàs tan lluny; només a un milió de milles - penso, recordant que és així com la meva mare es refereix al lloc on descansa un mort. Una distància que em costarà tota la vida recórrer-la.
Però això no m’amoïna perquè sé que tu m’esperaràs, sempre ho has fet.
Y mentrestant jo viuré cada minut de la meva vida per els dos, faré tot el que tu podries haver fet si encara estiguessis viu.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada